miércoles, 12 de septiembre de 2012

Un somni

 

“Cuando el primer hombre llegó a la desembocadura del río Besós vio que esta era su tierra. La desembocadura atraía animales, muchas aves y peces. Los terrenos circundantes eran buenos para la agricultura, en caso de haber conocido este hombre la misma. Llegó con su clan, del que formaba parte su familia. Unos cincuenta individuos incluidos los ancianos y niños, que no eran productivos, estos no podían salir a cazar ni recolectar. Ante la ausencia de cuevas ya que el terreno era bastante llano tendrían que vivir todo el año en “coacs”, según su lenguaje, diez mil años después otro hombre llamaría a estas construcciones chozas rudimentarias. Muy cerca de donde se erigiría el ayuntamiento milenios después, nuestro hombre levantó su coac. Lo hizo ayudado por su clan, todo lo que poseían se encontraba en un estado semi-comunitario. Este primer Adrianense junto con su clan tuvo que enfrentarse y expulsar a otros clanes que pretendían vivir en la desembocadura del río, no en vano era la mejor tierra de la zona…”

Sus manos temblorosas y sus ojos llorosos le impidieron seguir leyendo, el Jedemú (abreviación de Jefe de Municipio, antiguamente alcalde) miró a la multitud y siguió hablando, esta vez sin mirar el discurso que tenía en su atril, les explicó que el texto que no había podido seguir leyendo debido a la emoción que le embargaba era el comienzo de la “Historia de la grande San Adrián del Besós”

- Es por esto – continuó- que hay un hecho diferencial Adrianense, un hecho que los otros municipios nos niegan, nosotros somos descendientes de aquel primer hombre que vio la ribera del rio por primera vez.

Un clamor de veinte mil almas se elevó hacia el cielo. El Jedemú siguió con su discurso, habló de fronteras, de gravar con un impuesto a los paseantes extranjeros del parque del rio, de expolio (palabra que al menos quince mil personas no entendieron) de banderas y otros menesteres que la multitud vitoreaba. Cuantas más veces se oía la palabra diferentes mas iguales se volvían todos, más fácil era conducirlos hacia donde su Jedemú quería.

- ¡Independencia!

Se oyó un grito al fondo, lo había conseguido, a este grito siguieron otros, la multitud comenzó a gritar al unísono, el Jedemú se frotó las manos mentalmente. Sin tener que pronunciar la palabra los había llevado al clímax que necesitaba para su propósito. Según el tratado de Mónaco-Antequera, cualquier ciudad en la que el noventa por ciento de sus ciudadanos así lo expresaran se podía erigir en una ciudad libre e independiente, otorgando a su mandatario un poder equivalente al de los reyes de la antigüedad. El Jedemú Antoni Pérez podía llegar a ser conocido en los libros de historia como Antoni I “el liberador”. Siguió soñando mientras veinte mil súbditos lo aclamaban.

Versió en Català:

"Quan el primer Home va arribar a la desembocadura del riu Besòs va veure que aquesta era la seva terra. La desembocadura atreia animals, moltes aus i peixos. Els terrenys circumdants eren bons per a l'agricultura, en cas d’haver-la conegut aquest Home. Va arribar amb el seu clan, del qual formava part la seva família. Una cinquantena individus inclosos els ancians i nens, que no eren productius, aquests no podien sortir a caçar ni recol·lectar. Davant l'absència de coves ja que el terreny era bastant pla haurien de viure tot l'any en "coacs", segons el seu llenguatge, deu mil anys després un altre Home cridaria a aquestes construccions barraques rudimentàries. Molt a prop d'on s'erigiria l'ajuntament mil·lennis després, el nostre Home va aixecar la seva coac. Ho va fer ajudat pel seu clan, tot el que posseïen es trobava en un estat semi-comunitari. Aquest primer Adrianenc juntament amb el seu clan va haver d’enfrontar-se i expulsar altres clans que pretenien viure a la desembocadura del riu, no en va era la millor terra de la zona ... "

Les seves mans tremoloses i els ulls plorosos li van impedir continuar llegint, el Capdemú (abreviació de Cap de Municipi, antigament alcalde) va mirar la multitud i va seguir parlant, aquest cop sense mirar el discurs que tenia en el seu faristol, els va explicar que el text que no havia pogut seguir llegint a causa de l'emoció que li embargava era el començament de la "Història de la gran Sant Adrià de Besòs"

- És per això - va continuar- que hi ha un fet diferencial Adrianenc, un fet que els altres municipis ens neguen, nosaltres som descendents d'aquell primer home que va veure la ribera del riu per primera vegada.

Un clam de vint mil ànimes es va elevar cap al cel. El Capdemú va seguir amb el seu discurs, va parlar de fronteres, de gravar amb un impost als vianants estrangers del parc del riu, de espoli (paraula que almenys quinze mil persones no van entendre) de banderes i altres menesters que la multitud victorejava. Quantes més vegades es sentia la paraula diferents més iguals es tornaven tots, més fàcil era conduir-los cap on el seu Capdemú volia.

- Independència!

Es va sentir un crit al fons, ho havia aconseguit, a aquest crit li van seguir altres, la multitud va començar a cridar a l'uníson, el Capdemú es va fregar les mans mentalment. Sense haver de pronunciar la paraula els havia portat al clímax que necessitava per al seu propòsit. Segons el tractat de Mònaco-Antequera, qualsevol ciutat on el noranta per cent dels seus ciutadans així ho expressessin es podia erigir en una ciutat lliure i independent, atorgant al seu mandatari un poder equivalent al dels reis de l'antiguitat. El Capdemú Antoni Pérez podia arribar a ser conegut en els llibres d'història com Antoni I "l'alliberador". Va seguir somiant mentre 20.000 súbdits l'aclamaven.

P.S. Pedonad las faltas cometidas, Antoni I “el libertador” no tiene la culpa.